Turismefòbia a València, la taxa turística i Airbnb

Fa temps que es parla de la massificació turistica com una qüestió mediàtica de portada. L'estiu és un gran colador d'hiperbòles mediàtiques, notícies de temporada que se sobredimensionen per absència d'alternatives i conveniència d'audiència. La qüestió és què la massificació turística realment ocupa la política mediàtica i finalment ocupa a l'agenda de govern. 



Bàsicament el problema que s'ha plantejat és que en determinats espais hi ha una incompatibilitat de vida entre el visitant turístic i el veí. Eixa incompatbilitat es produix per problemes de convivència i pels efectes secundaris del turisme en cada territori.

Analitzem el problema pas per pas:

Radiografia del problema: El problema se denúncia respecte a nous espais turístics com són les ciutats. El turisme urbà és un turisme recent. Estem acostumats al turisme de costa on els visitants estàn en "reserves" o ghettos turístics que redueixen la interacció amb els habitants. Poques queixes de massifiació turística vindràn de Benidorm o de Gandia. El turisme urbà de gran ciutat és un nou turisme que naix amb dos premises: el vol barat i l'allotjament barat. Per tant, el problema és urbà i de centre de ciutat que és on existeix la fricció pels dos motius (convivència i accés a la vivenda). Per tant, no hi ha un problema turístic general sinó problemes puntuals determinats en les grans ciutats.
Des del punt de vista temporal el problema s'ubica a l'estiu, per tant hi ha un problema de centre de gran ciutat urbana en estiu.

València té un problema de massificació? No, de moment. Només cal passejar pel centre de València ara mateixa per adonar-se'n que la presència de turistes no és massiva i que la presència d'autòctons és molt molt reduïda. Potser al Cabanyal siga una altra cosa.

El problema de València són els apartaments turístics? Les enquestes encarregades per l'Ajuntamet diuen que no, que els veïns no tenen grans problemes per conviure. De fet, la figura de l'apartament turístic per compartir o llogar pot ser una bona solució per determinats immobles del Barri del Carme que per grandària o disseny o falta d'aparcaments poden ser reconvertits en apartaments per visitants. El centre de València té un ampli camí de recuperació encara.

Quan un turista arriba a València pot trobar allotjament de tres tipus: Hotel (inclou hostel), apartament turístic i apartament compartit (complet o parcial). Dels tres tipus l'apartament compartit és encara el que menys turistes acull. L'apartament compartit és un mètode per posar en valor l'economia col·laborativa de manera que una persona gasta un recurs que una altra no està usant en eixe moment. El problema de presència bàsica en els carrers de turistes a València és de persones que s'allotgen en hotels i apartaments turístics (negoci d'empreses) i no en apartaments de persones.

Airbnb és economia col·laborativa? Sí i no. En el cas de les persones físiques que són propietàries d'un allotjament i decideixen compartir el seu ús està clar que sí. L'economia col·laborativa pretén que l'ús dels recursos disponibles actualmente siga més intensiu i per tant reduir el consum de nous productes. En el cas de les persones jurídiques està clar que no, que és un negoci. I en el cas dels llogataris caldria anar cas a cas. Per tant, Airbnb està donant cabuda tant a un conjunt de pràctiques al·legals de consum col·laboratiu com a un frau de llei per evitar impostos i regulacions fet per empreses. Diferenciar-lo seria tan fàcil com que Airbnb demanara l'escritura de propietat per determinar si és una persona física o jurídica. No pot haver economia col·laborativa entre una empresa i un particular. Només poden col·laborar dos particulars fent un intercanvi, fins i tot si eixe intercanvi porta diners. Si la regulació de les pàgines com Airbnb es reduix a compartir immboles per part de particulars el problemes s'alleugerix quasi en la seua totalitat. Sobre la resta ha de caure la regulació mercantil i fiscal que li correspon a les empreses amb ànim de lucre. Els particulars han de pagar els seus impostos a l'IRPF.

El problema d'accés a la vivenda en els centres de les ciutats no és un problema turístic si més no un problema general a València. La correcció de preus no ha sigut tan gran com la bambolla i els preus continuen massa alts per una població jove cada vegada més precaritzada que ara veu que tampoc pot llogar als centre de les ciutats turístiques.

La taxa turística és una mesura de control recaptatòria que soluciona poca cosa. No tindrà caràcter disuasori en el preu i en el camí de buscar eliminar de les pàgines com Airbnb els allotjaments de les empreses amb ànim de lucre penalitzaran (i expulsarà del mercat) a persones que només volen oferir una experiència de viatge que volen tindre també quan viatgen, la sensació de tindre algú del terreny que els puga ajudar o orientar o simplement resguardar. Per tant, suposa una barrera d'entrada per a una situació (ser amfitrió) que hauria de ser protegida i valorada pel seu valor de creació de lligams i sostenibilitat. La taxa el que sí que fa es donar-li a l'Ajuntament un mos del negoci pels efectes secundaris del turisme mentre els beneficis secundaris del turisme queden en mans privades. Tanmateix si la finalitat és controlar i no fiscalitzar la taxa turística no servix.

El turisme és una indústria canviant. Ara un conjunt de factors fan que siga molt rendible a Espanya (pretroli barat i vols barats, i falta d'alternatives per inseguretat internacional). Eixos factors no són factors estables i poden canviar en qualsevol moment (atemptats inclosos). Per tant, convé analitzar el tema amb prudència.




Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

12 coses útils que poden fer els adolescents confinats