Manifest interdependentista

Ara que els veïns del nord s'han passat de frenada els valencians i els valencianistes en especial hem d'intentar oferir un model alternatiu de vector identitari que siga capaç de contruir un entorn de convivència saludable. Ja fa temps, quan militava en el Bloc Nacionalista Valencià, el corrent d'opinió del qual formava part va presentir la necessitat d'un valencianisme moderat, modern, urbà (de vaquers), de convergència i pau identitària i bàsicament interdependentitsta. 



El interdependentisme era un fil conductor del missatge del Bloc de Convergència Valencianista. L'element de sobirania és un element central a l'hora de construir un estat. De fet, la principal línia de defensa conceptual del Règim del 78 és que la sobirania és ostentada pel conjunt dels espanyols i no per una part (els catalans). Evidentment el concepte de sobirania ha sigut tractat per filòsofs i historiadors de manera que poca cosa podíem aportar com a grup de reflexió. Però sí que hi ha un detall que pensàvem que era important: siga el que siga la sobirania havia deixat de ser un element indivisible, és a dir, la sobirania, en tant que autonomia (autofixació de normes) podia ser compartida.

Entendre la sobirania com una capacitat i una competència compartides ens situa en un altre nivell on totes les peces encaixen millor. No és necessari una lluita de sobiranies pero obtenir-ne la seua totalitat ja que parts de sobirania són compartides. Indubtablement, la principal objecció a esta teoria és saber on està la font primigènia de la sobirania, és a dir, qui decidix quina part de la sobirania es compartix i quina no. És una disquisició conceptual certament complexa que a nosaltres com a grup de reflexió obsessionat amb millorar la convivència entre valencians i valencianistes no ens aportava massa però que suposa un obstacle teòric indubtable.

El fet més clar era que per molt que una nació passarà a ser estat dins d'Europa havia de compartir necessàriament la sobirania en diversos temes. Cap estat d'Europa té sobirania monetària ni bancària. La mera existència del Parlament Europeu és una cessió de sobirania que genera una sobirania compartida. Siga cedida, siga imposada, la sobirania és de facto compartida. Són molts altres temes els que els valencianistes europeïstes hem demanat que s'avance en cessions de sobirania. Lamentalment l'Europa dels mercats mana més que l'Europa dels pobles i no hi ha avanços en temes com ara la fiscalitat, l'exèrcit, la legislació laboral, la política exterior o política d'immigració. Temes on una posició europea fora millor que una suma de posicions europees.

Si entenem que qualsevol estat de naiximent actual a Europa naix directament amb la sobirania compartida el concepte de interdependentisme té una trajectòria superior al concepte d'independentisme. És cert que és complex però la realitat del segle XXI és més complexa. En història és impossible fer taula rassa de manera que la República Catalana -si naix- ho farà directament amb sobirania compartida (cedida o imposada però compartida). Per a algunes persones serà rellevant eixe detall de la cessió perquè una sobirania cedida sempre es pot recuperar amb ple dret. A efectes de futur no tinc clar que siga tan rellevant.

L'escenari de l'Estat de les Autonomies dissenyat pel Règim del 78 té moltes potencialitats i virtualitats que permeten una interpretació versàtil del model. També té un fum de defectes. El primer del famós intent de simetria del "café para todos" i "los cepillados" de Guerra reservats a l'Estat. El model és versàtil i és un model interdependentista on les competències estàn descentralitzades i desconcentrades. El model es pot centralitzar o descentralitzar però genera autonomies legislatives, es a dir, una certa sobirania.

En un model com l'espanyol hi ha competències locals, autonòmiques, estatals i -amb posterioritat- europees. Eixe és el punt més important, la distribució de competències entre els diversos nivells és l'interdependentisme. La dependència entre terrotoris dins de la Unió Europea no és un concepte brut sinó positiu. Ens ajudem i ens necessitem, som interdependents. Més encara si vivim a la mateixa península rodejats de mar. La perspectiva interdependentista ens permet parlar d'una redistribució de competències basada en el diàleg polític de perspectives allunyades en el temps i en el concepte però permet que el model de convivència mai es trenque.

Els camins intermitjos entre el model sobiranista espanyol impositiu, agressiu i imperarialista i el model català reactiu, ressistent i victimista no són fàcils de recòrrer. Els escenaris de polarització deixen sempre en evidència les persones que intenten situar-se al mig però finalment acabaran per ser els camins del trellat.

El valencianisme, el nacionalisme valencià, hauria de fer de l'interdependentisme la seua eina més important per aportar a una convivència estable, saludable i resilient. Podem negociar en quin àmbit posem les competències, podem decidir si les educatives haurien de ser estatals o europees, si les fiscals hauries de ser autonòmiques o europees. El tipus de repartiment d'aquestes competències donarà lloc a una comunitat autònoma espanyola, una regió italiana, una provincia francesa, una nació britànica (fins el Brexit) o un landern alemany. Li direm model federal, autonòmic o amb un nou nom però al cap i a la fi serà un procés etern de sobirania compartida i negociada. Un model interedependentista que entenga que és impossible viure sense el veí. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica