La importància del "pos": sobre el valencià per a la ficció

Una roda de premsa sobre detencions de terroristes és un dels actes més formals que pot haver-hi. Tanmateix hi va haver un moment en que la formalitat es va esborrar. Un parèntesi. Un oasis de naturalitat. Va ser quan el cap dels Mossos va dir la seua famosa frase. La totalitat dels mitjans va escoltar: "pues molt bé, pues adiós" que barrejava català i castellà en una foguera bilingüe de naturalitat i espontaneïtat. Jo en canvi vaig escoltar "pues molt bé, pos adiós". Probablement perquè el meu inconscient estava preparat per escoltar-ho. Probablement perquè a mi se m'haguera escapat. 


Fa uns mesos vaig tindre l'oportunitat d'entrevistar Lucia Alemany, directora del curtmetratge "Catorze anys i un dia". Lucia transmetia seguretat i certesa sobre el que volia fer. I amb la mateixa seguretat i certesa va explicar que per a una història d'adolescents que passa a un poble de l'interior de les comarques del nord no podia gastar un valencià tan normatiu que semblara de plàstic. Ella ho exemplificava amb la necessitat de gastar un "pos" característic de la zona per aportar versemblança. Perquè la versemblança en el cine ho és quasi tot.

Com a creatiu no m'havia enfrontat al paper en blanc per construir un guió juvenil fins fa poc. El guió parteix de la idea d'un bilingüisme passiu, és a dir, hi ha personatges que parlen preferentment en castellà i personatges que parlen preferentment en valencià. Quan la conversa es produeix de manera creuada no hi ha cap problema perquè el fet comunicatiu es produix. El missatge s'entén.

En castellà tot és fàcil. Ningú posarà el teu guió sota lupa per vore si hi ha faltes, si "los pronombres débiles" (traducció per cortesia de Levante EMV) estàn ben posats, si hi ha barbarismes. En canvi en valencià tot canvia. En valencià sempre trobaràs algú que tinga alguna cosa a dir. Si gastes castellanismes o anglicismes, si utilitzes formes populars (mosatros) o col·loquials, en definitiva si el valencià que uses al teu guió no és pur.

Recentment es publicava un article que posava en valor l'us del valencià en les xarxes socials. Efectivament molts valencians han perdut la por a no escriure "bé" que tant de mal va fer en el començament de la Llei d'Ús i Ensenyament. Els parlants estan parlant. L' Acadèmia Valenciana de la Llengua també ha fet un esforç d'estudi per incorporar formes bandejades i amagades davant el "catalanisme heavy" de sectors filològics valencians.

Com a creatiu en valencià necessite un model de llengua versàtil, que siga acceptat pel carrer, digne ortogràficament, gramaticalment adequat més que correcte. No vull sentir-me mal per escriure "pos". Necessitem un "pos" com també la possibilitat de fer servir una parla urbana o un valencià "lolailo", un apitxat o un valencià cantat del sud del Xúquer.

La nova televisió valenciana (crec que mai m'acostumarè a dir-li À punt mèdia) és una oportunitat per trobar un model de valencià arrelat, comprensible, digne però pròxim, capaç de despertar sentiments d'identificació. Necessitarem comprensió, generositat i fugir del talibanisme lingüístic. La llengua no és res sense la complicitat dels qui la parlen.

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

La prepolítica