La vida en solfa


Ja fa un temps que em vaig atrevir a incorporar-me a Capellanes. Va ser un gest de valentia o imprudència molt propi del meu atreviment mediàtic que contrasta amb l'enorme timidesa interpersonal. La mediació sempre m'ha ajudat a expressar-me i per alguna raó notava que necessitava una nova via d'expressió. 
En este temps la música m'ha donat algunes bones lliçons musicals per a la vida en general. La primera, valorar el treball que aparentment és tan fàcil i en realitat porta un treball enorme darrere. Abans de saber tocar cap practicar, abans de fer el concert cal montar i quan acaba desmontar. Amb Capellanes he aprés que les coses poden avançar a poc a poc i no a trompicons com el meu cervell està acostumat. D'altres lliçons parlen del famós "The Show must go on", si t'equivoques, continua, si alguna cosa va mal, continua, si entropesses alça't, però el concert no pot parar per una cosa menuda, lluita i continua. 
La música ha confirmat la meua intuició política. En música pots tindre influències de diverses escoles musicals, de diversos grups aparentment contradictoris, pots escoltar diferents tipus de música sense caure en incoherència i sense que el teu estil deixe de ser propi. 
El meu cor pensa en castellà, el meu cap en valencià i la meua ànima parla en anglés, la llengua de la melodia, una nova via d'expressió i una nova il·lusió que un dia els meus alquimistes musicals (Cesar, Dani, Javi i José.. esteu per ordre alfabètic) tingueren la paciència suficient per deixar-me arribar al cim de la vida en solfa. 
Mai vos estaré suficientment agraït. 

Entrades populars d'aquest blog

La derrota ideològica del valencianisme polític

Los niños cebra: cuando la inteligencia se convierte en un problema

12 coses útils que poden fer els adolescents confinats